Curta però extraordinària escalada, la més extrema en el moment de la
seva obertura (any 1947). Encara avui dia conserva part de la seva
fama, de compromesa, que va adquirir quan es va obrir. Les dificultats se centren únicament en el segon llarg, el qual es pot resoldre amb solvència amb els material que disposem en l'actualitat. Això sí, no val a badar. Finalment, des d'aquest blog, voldria reivindicar la figura d'Emili Navarro.
És impressionant el que va fer aquest escalador a la seva època i amb
els mitjans que tenia. Senzillament em trec el barret. I admiro el
coratge amb què va afrontar el segon llarg de la via, "un dels més
emocionants viatges sense retorn en la història de l'escalada
montserratina", segons un conegut escalador.
 |
| Escalant el primer llarg (Vº/V+) |
 |
| En un pas compromès del segon llarg (V+) |
 |
| Al cim de la Cadireta d'Agulles després d'escalar la via Navarro |
 |
| Material utilitzat durant l'ascensió |
Grau obligat: V+
Material utilitzat: aliens (verd i groc), camalots (del 0,5 a l'1), 2 pitons (un universal curt i una p curta) i una falqueta de fusta.
Horari: poc més d'1 hora.
Cordada: Joan Maria Vendrell i Pau Tomé.
Ressenya de la via: (segons ascensió realitzada el 26 de setembre de 2017):
 |
| RESSENYA DE LA VIA NAVARRO |
Eren molt valents, molt, però vosaltres també.
ResponEliminaT'asseguro Pilar que ells ho eren molt més, de valents. No tenien tot el material del qual disposem avui en dia nosaltres. Salutacions i bones escalades!!.
ResponEliminaHola Pau,
ResponEliminaM'emociona llegir les teves paraules. l'Emili Navarro era el meu avi i ja fa anys que les seves cendres reposen per Montserrat. Gràcies per aquest petit homenatge...i si...de valents ho eren molt. Tant, que moltes vegades només ells sabien que els hi passava pel cap i només ells sabien el motiu de per que ho feien sabent que s'hi jugaven la vida a cada intent amb espardenyes i cordes d'espart. Salut!
Hola Alex,
EliminaOstres, quina sorpresa que el net d'en Navarro llegeixi aquest blog. Això sí que és tot un honor. Doncs en paraules d'avui en dia el teu pare era tot un "crack". No sé si ets escalador, però ja et puc ben dir que pots estar força orgullós del que va fer, no només en aquesta via, sinó amb altres que va obrir. Jo sóc un admirador dels escaladors d'aquella època. Realment no té paraules el que feien, sobretot amb aquell material tan precari. Bé doncs, encantat de coneixe't, encara que sigui virtualment. Salutacions!!.