Via l'Ull de la sèpia (230 m. V+/A2) a la Roca dels Aurons (Montserrat)

Difícil itinerari que va enllaçant un seguit de fissures fins empalmar amb la via Normal de la Roca dels Aurons. Després d'un inici incert, per terreny mediocre i exposat, continua per una fissura fins abordar un espectacular i estètic flanqueig, el qual té un tram final de roca més que delicada. I si no en teníem prou, seguidament, una sortida de reunió un xic estranya ens acabarà de posar a to. Sortosament, a partir d'aquest punt, l'escalada esdevindrà més amable, però no ens hem de confiar massa: qui hagi escalat la Normal de la Roca dels Aurons sabrà el perquè. Finalment, només dir que a la tercera reunió hi ha un característic forat, anomenat l'ull de la sèpia, que és el que dona nom a la via. A tall de conclusió, una bona escalada, situada en un entorn feréstec, ideal per trobar la tranquil·litat en una muntanya cada cop més massificada.

Inici del segon llarg (Vº/Ae)

Començant el tercer llarg (V+)

En un tram de la travessa (V+/A1)

Darrers metres del tercer llarg (V+/Ao)

DADES DE LA VIA:

Grau obligat: V+

Material utilitzat: aliens (semàfor), camalots fins el 2, una baga savinera i 3 pitons variats (2 universals i 1V).

Horari: unes 4 hores 30 minuts.

Cordada: Josep Climent i Pau Tomé.

Ressenya de la via: (retocada a partir de la ressenya del llibre d'en David Hita):

RESSENYA DE LA VIA L'ULL DE LA SÈPIA

Via Oti-Parcerisas (95 m. V+/A2) a la Paret Nord d'Agulles (Montserrat)

Molts cops no sabem ben bé perquè escollim un determinat itinerari, sobretot quan es tracte de vies oblidades i amb nul·la informació a la xarxa. Potser és per la curiositat de veure què hi trobarem, o simplement per esbrinar què s'hi amaga darrere de tant de misteri. El cas és que ens vam fixar en la via Oti-Parcerisas, oberta ja fa més de trenta anys, hi vam anar, i de seguida vam poder resoldre el seu enigma: es tracte d'una escalada indòmita, poc amable, amb un primer llarg força delicat, un segon amb un equipament il·lògic, i un tercer més benevolent però on no s'hi val a badar. Per tant, tot té una raó de ser, i si determinades escalades tendeixen a quedar en l'oblit no és producte de l'atzar. Això si, si hi anem, l'experiència serà sublim. O no...

A l'inici de la via (V+/A2)

En el segon llarg (A1/V+)

Res millor que anar ben acompanyat

El darrer pas de la via (Vº)

DADES DE LA VIA:

Grau obligat: V+

Material utilitzat: aliens (groc i vermell), càmalots del 0,5 al 2, algun tascó, 6 pitons variats (2 universals, 3V i 1 lost arrow) i bagues savineres.

Horari: gairebé 3 hores 30 minuts (cordada de tres).

Cordada: Josep Climent, Montse Careta i Pau Tomé.

Ressenya de la via: (retocada a partir de la ressenya del llibre d'en David Hita):

RESSENYA DE LA VIA OTI-PARCERISAS

Via Griso-Valera (210 m. V+/A2) a l'Asiàtica (Montserrat)

Itinerari que malgrat seguir una línia de fissures força lògica i contínua, la qual no deixarem fins el final de les dificultats, pràcticament no es repeteix (durant els deu primers anys, després de la primer ascensió, només es van contar tres repeticions). Tot i la seva bellesa trobarem algun tram amb roca discreta, parant especial atenció al tercer llarg, ja que fa anys un gran despreniment va modificar totalment la seva fisonomia: el que abans era una fàcil xemeneia avui dia és una precària i llarga llastra a equipar on vam patir moments de tensió al notar com alguna assegurança s'afluixava perquè la fissura s'expandia subtilment al pitonar-la. Sens dubte, una ruta que pot considerar-se una joia de la muralla nord de Frares Encantats, això sí, tenint present els seus peròs. Ah, i no us oblideu de gaudir de la bucòlica lleixa de la primera reunió, una de les més còmodes del massís, amb unes vistes fantàstiques, i de la curiosa formació calcària abans d'arribar a la tercera reunió.

Diedre precari a l'inici de la via (V+/A1)

Primers metres del segon llarg (A2)

La delicada llastra del tercer llarg (A2)

Burí precari a la tercera reunió

El darrer llarg de la via (Ae/A1+)

Posta de sol des del cim de l'Asiàtica

DADES DE LA VIA:

Grau obligat: V+

Material utilitzat: joc de tòtems, càmalots 3 i 4, mig joc de tascons, 12 pitons variats (5 universals, 6V i 1Z), una plaqueta recuperable, falquetes de fusta i bagues savineres.

Horari: poc més de 9 hores.

Cordada: Edgar Tous i Pau Tomé.

Ressenya de la via: (retocada, del blog La noche del loro, d'en Luis Alfonso Luichy).

RESSENYA DE LA VIA GRISO-VALERA

Via Fada Maldí (110 m. 6a+) a la Prenyada (Montserrat)

Ruta que pot ser considerada la germana gran de l'Esperó Màgic, ja que ambdues recorren de forma paral·lela l'esplèndid mur de la cara nord de la roca de la Prenyada, però amb la diferència que a la Fada Maldí les dificultats són superiors i l'equipament és pràcticament inexistent: en el primer llarg només hi ha un espit, el segon està totalment net d'assegurances, tot i que cap el final podrem aprofitar algun burí d'una via que el travessa, i a la difícil tercera tirada tan sols trobarem un pitó de protecció. Tota una declaració d'intencions, segell Josep Maria Alsina, on per reeixir en l'escomesa haurem de menester amb solvència l'autoprotecció i on, sens dubte, els grans protagonistes són els merlets. Al capdavall, tot una joia de l'escalada santbenedictina.

En el primer llarg (V+)

El vertical segon llarg (6a)

Merlet i microfriend en un tram del 2n. llarg (6a)

DADES DE LA VIA:

Grau obligat: 6a+

Material: microfriends, camalots fins el 2, tricams i un bon grapat de bagues de diferents mides per a merlets i alguna savina.

Horari: unes 4 hores.

Cordada: Edu G. Palma i Pau Tomé.

Ressenya de la via: (del blog Ponosiclimb, d'en Juanan Guevara):

RESSENYA DE LA VIA FADA MALDÍ

Via Armand-Fredi (300 m. 6a/A2) a la Paret dels Diables (Montserrat)

Contundent itinerari, situat en el marge esquerra del Plàtan de Diables, obert per dos emblemàtics escaladors catalans: l'Armand Ballart i el desaparegut Fredi Parera. És una escalada que recorre una evident línia fissurada, poc equipada, que ens exigirà avançar bàsicament en tècnica artificial, de pitonatge laboriós i no sempre evident, amb algun tram puntual obligat en lliure. També s'ha de dir, però, que s'ha ascendit gairebé tota en lliure, esdevenint una ruta força exigent si s'opta per aquesta modalitat.
El primer cop que hi vam anar, la tardor del 2021, el company va patir una forta caiguda. Vaig aconseguir baixar-lo a peu de via, però a causa de les lesions patides va ser necessari avisar al 112. Una vegada els equips d'emergència van ser al lloc el van estabilitzar ràpidament i va ser evacuat cap a l'hospital de Manresa. A mi em va tocar recollir tot el material i baixar caminant cap a Santa Cecília mentre reflexionava sobre tot el que havia passat. Sortosament, l'Edgar es va recuperar sense problemes i en unes setmanes tornava a escalar. Des d'aquí vull agrair l'eficàcia, la celeritat i la professionalitat dels GRAE del cos de Bombers de la Generalitat de Catalunya, i del SEM (Sistema d'Emergències Mèdiques).

 

Maniobres dels GRAE durant el rescat de l'Edgar

L'Edgar evacuat amb helicòpter

Al cap d'uns mesos l'Edgar em va proposar de tornar-hi, i és així que aquest passat juny vam poder ascendir aquesta fantàstica ruta, sobretot gràcies al bon fer i la motivació de l'Edgar, que no es va arronsar gens ni mica després de la caiguda patida. I no content amb això, a finals d'estiu, i després d'obtenir el corresponent permís del Patronat, va restaurar tot sol la via, en dues jornades, substituint els malmesos burins per parabolts i canviant cordinos podrits per nous. A més a més, durant la nostra ascensió, se'ns van quedar tres pitons que no va haver manera de recuperar. Tot plegat fa que la ruta sigui un pel menys compromesa, però no us confieu, que ho segueix sent...

 

En un tram del segon llarg

La difícil tercera tirada (V+/A2)

Recuperant el material del tercer llarg

Escalant el cinquè llarg (V+/A2)

DADES DE LA VIA:

Grau obligat: V+/6a

Material utilitzat: aliens, camalots del 0,5 a l'1, plaquetes recuperables, uns 16 pitons variats (10 universals, 5V i 1U), falquetes de fusta, cordinos fins i bagues savineres.

Horari: poc més de 12 hores.

Cordada: Edgar Tous i Pau Tomé.

Ressenya de la via: (retocada, del blog Teràpia vertical, de l'Armand Ballart):

RESSENYA DE LA VIA ARMAND-FREDI

Via de l'Avi Xan (210 m. 6a+/Ao-Ae), sortida Mas-Brullet, al Serrat del Moro (Montserrat)

Itinerari amb un marcat caràcter esportiu que es pot enllaçar amb la fissura final de la via Mas-Brullet, ja que no recorre íntegrament la totalitat de la paret. Equipada per dalt durant durant una època en què van proliferar obertures d'aquest tipus al massís (principalment durant els anys 80 del darrer segle), té el seu inici en una gran placa, amb passos en lliure obligats, fins a situar-se sota un gran desplom, el qual supera sense contemplacions mitjançant l'ús de l'escalada artificial. Després d'una altra tirada, principalment en lliure, i d'uns metres per un tram de transició, podrem continuar l'ascensió per la via Mas-Brullet i finalitzar així, de manera elegant, l'escalada.

Ascendint el primer llarg (6b+)

Abans de superar el gran desplom del segon llarg (A2e)

En un tram del tercer llarg (6a)

DADES DE LA VIA:

Grau obligat: 6a+/6b

Material utilitzat: camalots 0,75 i 1 (fins el 3 si sortim per la via Mas-Brullet).

Horari: unes 5 hores.

Cordada: Josep Escoda (Mohawk) i Pau Tomé.

Ressenya de la via: (del blog La noche del loro 2, d'en Luis Alfonso Luichy):

RESSENYA DE LA VIA L'AVI XAN, SORTIDA MAS-BRULLET

Via Tempus Fugit (175 m. V+/A2) a la Paret de la Font del Llum (Montserrat)

Probablement, la Paret de la Font del Llum era la darrera gran paret verge que quedava al massís de Montserrat. Finalment, després de molts anys d'haver començat a obrir-hi una via, aquest darrer estiu vam aconseguir acabar-la. Vet aquí, doncs, la petita història d'una primera ascensió. 

Corria l'estiu de l'any 1998 quan el meu company habitual de cordada de l'època, l'Àngel González, i jo mateix, vam obrir el primer llarg. El projecte, però, el vam acabar abandonant, principalment perquè l'Àngel va deixar d'escalar, i es va dedicar a altres menesters (al ioga, del qual actualment és professor). 

A l'inici de la via (V+)

Al cap d'una anys, un altre company de cordada, en Xavi Teixidó, el "Teixi", em va proposar d'acabar un projecte de via que semblava que feia anys que estava abandonat, però no em va voler dir on era (sempre li agradava portar en secret els seus projectes). El vaig acabar acompanyant i la meva sorpresa va ser majúscula quan, un cop a Montserrat, em va explicar on anàvem: cap el projecte que l'Àngel i jo havíem començat. El Teixi també es va dur una bona sorpresa quan li ho vaig explicar, mentre feia broma dient-li que era un roba projectes. Érem a l'octubre de 2004, i en dues sortides vam arreglar el primer llarg perquè es podés fer en lliure (6b/c), a més d'iniciar-lo des de l'interior de la llastra, en ramonage, just a l'esquerra de la Font del Llum (quan l'any 1998 vam obrir aquest llarg ho vam fer enfilant-nos per fora de la gran llastra recolzada a la paret, anomenada Roca de la Font del Llum, i des d'allà vam començar la via). També vam deixar pràcticament enllestit el segon llarg i vam acordar que, l'any següent, quan arribés el bon temps, acabaríem d'obrir la via. Malauradament, el Teixi va perdre la vida l'any següent, l'estiu de 2005, als Alps francesos, en un accident d'escalada a la Integral de Peuterey, i el projecte va tornar a quedar abandonat.

 

En el diedre del primer llarg (V+/A1)

Van tornar a passar els anys fins que un dia, parlant amb en David Hita, que era coneixedor del projecte, li vaig proposar d'acabar la via plegats. Va acceptar amb entusiasme la proposta, però va aparèixer un petit problema: la nova normativa a Montserrat, que especificava que s'havia de demanar permís per obrir nous itineraris. Per tant, tocava sol·licitar el permís corresponent, el qual vaig obtenir una vegada complerts els tràmits. Tot i això, mai trobàvem el moment d'anar-hi, ja sigui per falta de motivació, o per culpa d'una sobtada pandèmia, i van tornar a passar els anys, fins que vam decidir que aquest estiu (2022) el projecte s'havia d'enllestir, sí o sí. I és així que, després d'un parell de jornades, vam acabar la via al juliol, ni més ni menys que quasi 24 anys després haver-se iniciat.

Començant el segon llarg (A1/Ae)

Pel que fa a l'itinerari, és una escalada treballosa, a trams desplomada i aèria, on, bàsicament, haurem de pujar en artificial de pitons, amb un pitonatge no sempre evident. Puntualment, trobarem algun tram d'escalada en lliure, amb un d'obligat, i un xic compromès, a la cinquena tirada. En quant a la paret, aquesta és força vertical i contínua, amb reunions generalment incòmodes, i amb un rocam no sempre compacte.

Perspectiva de l'aeri segon llarg (A1)

Per cert, com aquest pany de paret no tenia nom i la via just comença a l'esquerra de la Font del Llum, a un parell de metres, l'hem batejat com a Paret de la Font del Llum. I respecte al nom de la via, fa referència a la velocitat amb què transcorre el temps, ja que han passat gairebé 24 anys des de l'inici de la seva obertura fins a la seva finalització.

I per suposat queda promès, i garantit, un convit per a la cordada que faci la primera repetició (Classic Climber dixit). A què espereu, doncs, a anar-hi?.

 

Roca delicada en el cinquè llarg (A2)

DADES DE LA VIA:

 

Grau obligat: V+

 

Material utilitzat: aliens, joc complet de totems, camalots 3 i 4, uns 20 pitons variats (sobretot universals, principalment curts, a més de pitons en V i U de diferents mides), 2 pitonisses, 1 àncora, 1 plom i bagues savineres.

 

Horari: aproximadament entre 6 i 8 hores.

 

Cordada i dates: Via iniciada l'agost de 1998 per Àngel González i Pau Tomé.

                         Via continuada l'octubre de 2004 per Xavi Teixidor i Pau Tomé.

                         Via finalitzada el juliol de 2022 per David Hita i Pau Tomé.

 

Ressenya de la via: (d'en David Hita):

 

RESSENYA DE LA VIA TEMPUS FUGIT