Via Canal de la Barana (160 m. V+) a la Paret de Sant Jeroni (Montserrat)

Recorregut solitari, en el vessant oest de la Paret de Sant Jeroni, obert un ja llunyà octubre del 1950 per Josep Maria Torras i Joan Nubiola, una de les cordades més prolífiques de la seva època. L'itinerari té el seu inici en una precària fissura i, després de travessar una gran placa, va a buscar una inesperada canal de sortida amb un primer llarg vertical, difícil i de roca mediocre. Després, només caldrà resseguir el fons de la canal fins a trobar-nos una barana a la sortida, la qual dona el nom a la via i que serveix de protecció per a que aquells que vulguin albirar el buit no prenguin mal, situada a pocs metres d'on finirem l'escalada: el cim de Sant Jeroni (1.236 metres), punt culminant de Montserrat. Sens dubte, una manera més que elegant d'acabar l'ascensió.

En el primer llarg (IV+)

A les fàcils plaques intermitges (IVº)

Inici difícil a la canal de sortida (V+)

DADES DE LA VIA:

Grau obligat: V+

Material utilitzat: aliens, camalots (del 0,5 al 2) i bagues savineres.

Horari: gairebé 2 hores.

Cordada: Josep Climent i Pau Tomé.

Ressenya de la via: (retocada a partir de la ressenya del llibre d'en David Hita):

RESSENYA DE LA VIA CANAL DE LA BARANA

Via Barrufets (300 m. V+/A2) a la Paret dels Diables (Montserrat)

Amb aquest itinerari finalitzo la trilogia de les vies Barrufets al massís de Montserrat, el qual pot ser considerat la cirereta del pastís (els altres dos són la via Barrufets a la Palangana i la via Barrufets al Frare Gros). Sens dubte, i sense desmerèixer els altres, el de la Paret dels Diables és el més majestuós i superb però, avui dia, també el menys recorregut i més oblidat. El seu equipament mediocre i la poca qualitat del rocam, que trobarem en certs trams, el mantenen allunyat de la tendència actual de cercar bon equipament i bona roca. Però l'essència de l'escalada no només està constituïda per aquests dos factors, que podem considerar limitants, i va molt més enllà, ja que és tot un delit recórrer escalades que destil·len pur romanticisme, com és el cas.

En el difícil segon llarg (A2/V)

Recuperant el tercer llarg (V/A1)

En el precari quart llarg (A2)

Material malmès pel pas del temps

El desplomat cinquè llarg (A2e/A1)

DADES DE LA VIA:

Grau obligat: V+

Material utilitzat: aliens (inclòs el negre), camalots (del 0,5 al 2), joc de tascons, 3 plaquetes recuperables, 7 pitons variats (2 universals, 2V, 2P i 1 bong), alguna falqueta de fusta i cordinos prims.

Horari: poc més de 9 hores (cordada de tres).

Cordada: Josep Climent, Carles Llovet i Pau Tomé.

Ressenya de la via: (de l'Armand Ballart, retocada):

RESSENYA DE LA VIA BARRUFETS

Via Sense nom (150 m. 6a/A1+) a la Roca 92 (Montserrat)

Hi ha vies tant feréstegues i oblidades que fins i tot hi ha algú que s'endinsa per elles creient que està obrint un nou itinerari. Això és el que li va succeir a en Jordi Verdaguer, qui va observar una fissura evident que ratllava la Paret Nord d'Agulles, la qual enllaçava amb el darrer llarg de la via CADE, i va decidir anar a obrir-la. La sorpresa majúscula va ser que va trobar rastres de pas (alguna assegurança), tot i haure-se-les amb un terreny força salvatge, amb trams de roca mediocre i abundant vegetació, i on inclús va haver d'afegir algun espit, com per exemple a l'offwidth de la segona tirada, obligat i difícil. Mai no s'ha sabut trobar qui van ser els escaladors que van fer la primera ascensió i, per tant, ningú ha volgut batejar la ruta; d'aquí el perquè del seu nom. A veure si algú sap quelcom i diu el què.

La salvatge fissura de la via Sense nom

En el primer llarg (A1+/V+)

L'inici del segon llarg (ingraduable)

El difícil i obligat offwidth (6a)

Terreny precari en el quart llarg (Vº/V+)

Darreres llums del dia durant la baixada

DADES DE LA VIA:

Grau obligat: 6a

Material utilitzat: un C3 (de camalot), camalots del 0,5 al 4,5 (4 repetit), 2 plaquetes recuperables, bagues savineres i 9 pitons variats (5 universals, 2V i 2U).

Horari: gairebé 7 hores.

Cordada: Edu G. Palma i Pau Tomé.

Ressenya de la via: (a partir d'un dibuix d'en David Hita):

 

RESSENYA DE LA VIA SENSE NOM

Via El Districte de les Bruixes (300 m. 6a-/A2+) a la Paret dels Diables (Montserrat)

Acrobàtic itinerari que transcórrer pel bell mig de la Paret dels Diables, el qual té el seu inici en una pregonera fissura quasi bé horitzontal que trobarem a mitja tirada del tercer llarg de la clàssica via Sánchez-Martínez. És una ruta espectacular, i amb una retirada compromesa depenent del punt on estiguem (de fet, en puc donar fe, ja que després d'una caiguda en el tram més desplomat del recorregut vaig quedar totalment penjat al buit sense tocar paret, ni tampoc poder pujar ni baixar, i només després de més d'una hora de maniobres vam aconseguir resoldre la situació. Crec que ha estat el moment més angoixant que he passat a Montserrat). I per concloure un apunt final: atenció als darrers llargs, amb passos obligats en lliure i algun tram amb aire entre assegurances. Moltes cordades, però, eviten aquestes darreres tirades, i prefereixen finalitzar per la Sánchez-Martínez, quedant-se, malauradament, sense la possibilitat de dir que han escalat el Districte de les Bruixes (ja he fet esment diversos cops que sóc de l'opinió que si les vies no es fan íntegrament un no pot dir que les ha escalades. Això sí, que cadascú faci el que vulgui, que per això som lliures).

En el tercer llarg i primer de la via (V+/A1)

L'aèria quarta reunió

Panoràmica des de l'acrobàtic cinquè llarg (A2+)

Mirant el buit des del cinquè llarg (A2+)

Finalitzant el darrer llarg (A2-Ae)

DADES DE LA VIA:

Grau obligat: V+/6a

Material utilitzat: aliens, joc de totems, camalots (3 i 4), una plaqueta recuperable i 3 pitons universals (2 curts i 1 mitjà).

Horari: unes 10 hores.

Cordada: Edgar Tous i Pau Tomé.

Ressenya de la via: ressenya d'en Nil Bohigas (atenció: els graus són de principis dels anys 80 i, per tant, estan totalment desfasats. Depenent del pas, s'ha d'afegir entre mig i un grau més. I no menystenir l'avís que hi ha en un petit requadre,  just a sota el material a portar):

RESSENYA DE LA VIA EL DISTRICTE DE LES BRUIXES

Via Pany o Normal (45 m. V+) al Dit (Montserrat)

Magnífic itinerari obert un llunyà 6 de juliol de 1941 per la cordada Jordi Panyella Pany, Maria Antònia Simó i Jorge Ferrera, el qual recorre l'arrogant aresta nord del Dit i que va ser considerat durant molts anys com l'escalada més difícil de Montserrat. És una ruta exposada on s'hauran de prendre totes les precaucions possibles i on no sempre ens podrem assegurar, tot i que a la via hi ha quelcom de material (que per cert, no va pas trobar en Pany, cap de la cordada, i que és una mostra més de les excel·lents qualitats d'aquest escalador i de la involució d'alguns altres, els quals han volgut adaptar l'itinerari a les seves carències). Així que, si voleu trobar-vos davant d'un recorregut que traspuï essència montserratina, ja sabeu on heu d'anar...

A l'inici de l'itinerari (Vº)

La primera assegurança que trobarem (plom i falqueta)

En un pas compromès de l'escalada (V+)

Una altra assegurança de la via (cap de burí)

DADES DE LA VIA:

Grau obligat: V+

Material utilitzat: un tricam negre i dos totems (el groc i el verd). Es pot afegir una plaqueta recuperable.

Horari: Uns 50 minuts (cordada de tres).

Cordada: Edu G. Palma. David Hita i Pau Tomé.

Ressenya de la via: (actualitzada a partir de la ressenya del llibre de l'Antonio García Picazo Ascensiones de leyenda):

RESSENYA DE LA VIA PANY O NORMAL

Via Marea negra (165 m. 6a/A2+) al Ganivet dels Diables (Montserrat)

Itinerari poc conegut al Ganivet dels Diables, amb poques repeticions, el qual em feia una especial il·lusió ressenyar perquè està dedicat a un company de cordada, en Xavier Teixidó, qui ens va deixar ja fa uns quants anys en un malaurat accident mentre escalava la Integral de Peuterey al Mont Blanc, juntament amb en Pau Barrios, que també va perdre la vida. Pel que fa a la via, combina l'escalada artificial amb passos en lliure, i hi trobarem trams de roca dubtosa i algunes reunions a reforçar. I un apunt final: recorregut només recomanable si ja s'han escalat les vies més clàssiques del Ganivet i es vol tenir una altra perspectiva de la paret.

En el treballós primer llarg (A2)

Visió fantasmagòrica del Cavall Bernat des de la via Marea Negra

Treball en equip en el tercer llarg (A1)

Iniciant el quart llarg (Vº/V+)

Tram d'artificial del quart llarg (A2+)

DADES DE LA VIA:

Grau obligat: 6a

Material utilitzat: aliens, camalots (fins el 3), uns 15 pitons variats (8V grans, 4 universals llargs i 3P curtes), falquetes de fusta i bagues savineres.

Horari: poc més de 5 hores 30 minuts (cordada de tres).

Cordada: Joan Maria Vendrell, Josep Climent i Pau Tomé.

Ressenya de la via: (de l'Armand Ballart):

RESSENYA DE LA VIA MAREA NEGRA

Via Esperó del Jofre (200 m. 6b/A1-Ae) a la Paret de l'Eclipsi (Montserrat)

La Paret de l'Eclipsi és una extensa muralla d'un marcat caràcter aventurer situada de ple en el salvatge vessant nord de la regió dels Ecos. Poques rutes la recorren, i l'Esperó del Jofre, oberta l'any 2013 per l'Edu G. Palma i en David Hita, és una d'elles, la qual podem definir com una via moderna però amb aquella justa barreja d'exposició i dificultat que ens traurà constantment de la nostra zona de confort. Comença per un terreny poc definit i finalitza per unes plaques de roca excel·lent, amb un quart llarg exigent i obligat on caldrà navegar en diversos trams. Com diu un dels seus obridors, és un bon itinerari, però cal tenir ben clar on ens estem ficant!.

Inici de l'exigent quart llarg (6a)

Arribant a la sisena reunió (Vº)

Escalant el setè i darrer llarg (V+/A1-Ae)

DADES DE LA VIA:

Grau obligat: 6b

Material utilitzat: aliens del blau el vermell (groc doblat), camalots del 0,5 al 3 i cordinos per a merlets.

Horari: unes 6 hores 30 minuts.

Cordada: Josep Escoda (Mohawk) i Pau Tomé.

Ressenya de la via: (d'en David Hita):

RESSENYA DE L'ESPERÓ DEL JOFRE

Via Fissura Transparencias (100 m. V+/A2) a la Cara de la Moreneta (Montserrat)

La Cara de la Moreneta és una sorprenent formació rocosa, sota la gran muralla nord dels Frares Encantats, amb un perfil que recorda el contorn del rostre d'aquesta emblemàtica verge. Pocs itineraris la recorren i la Fissura Transparencias, oberta un ja llunyà any 1979 per Antonio G. Picazo i els seus companys J.C. Aldeguer i F.J. Moreno, va ser el primer en fer-ho. Segueix un sistema de fissures on trobarem un primer llarg força estètic, parasitat per la via Piercing (es van emplaçar sense contemplacions dos parabolts com a reunió en ple llarg) i amb burins i un espit afegits posteriorment (suposem que per alguna ment poruga), un segon llarg que s'enfila per un diedre fissurat fins a una feixa, i una darrera tirada que supera una desplomada fissura. És una escalada curta, amb caràcter, però amb diversos trams de roca delicada (ja se sap que no es pot tenir tot). Això sí, totalment recomanable.

En el primer llarg (V+/A1)

En el primer llarg (V+/A1)

La fissura del segon llarg (V+/A1)

A l'inici de la tercera tirada (A2)

Pitó falcat en el tercer llarg

DADES DE LA VIA:

Grau obligat: V+

Material utilitzat: aliens (del blau al vermell), camalots del 0,5 al 4 (repetits fins el 3), bagues savineres, 4 pitons variats (1 lost arrow mitjà, 1V mitjana, 1 universal mitja i 1 llarg) i alguna falqueta de fusta.

Horari: unes 3 hores 30 minuts.

Cordada: Josep Climent i Pau Tomé.

Ressenya de la via: (elaboració pròpia a partir d'un dibuix d'en David Hita):

RESSENYA DE LA VIA FISSURA TRANSPARENCIAS

Via Integral Flash Gordon (450 m. V+/A2) a la Paret dels Diables (Montserrat)

Bona combinació de dues vies que finalitza al mateix cim de la Paret dels Diables. A diferència d'altres integrals, aquesta recorre dos itineraris en la seva totalitat, aconseguint així una llarga escalada. Primerament ressegueix la clàssica via Reina-Sánchez del Ganivet dels Diables, la qual acaba en un marcat coll, punt on precisament té l'inici la següent via, l'Esperó de Llucifer, la cirereta del pastís. Excepte el curt llarg inicial, fàcil i de transició, els tres restants tenen el seu què: un llarg d'artifical de roca delicada i pràcticament net, un altre amb una fissura inicial atlètica i de bon equipar, i un darrer que s'enfila per una esplèndida aresta de roca excel·lent però on més val no mirar l'aire que hi ha entre els tres únics burins existents en quaranta metres de tirada, un dels quals situat al principi (feu els càlculs...). Finalment, només ens caldrà ascendir les rampes finals fins el cim. Sens dubte, una gran ascensió.

En els primers llargs de la via Reina-Sánchez (V+/Ao)

Finalitzant la via Reina-Sáncez (V)

L'arrogant Esperó de Llucifer

A l'artificial del segon llarg de l'Esperó de Llucifer (A2)

Inici fissurat al tercer llarg de l'Esperó (V+/Ao)

DADES DE LA VIA:

Grau obligat: V+

Material utilitzat: aliens (groc i vermell), joc complet de tòtems, camalots 3 i 4, dos pitons V, i bagues per a merlets

Horari: poc més de 6 hores 30 minuts (cordada de tres).

Cordada: Josep Climent, Alberto Palatchi i Pau Tomé.

Ressenya de la via: ressenya de Fermín de Martín (atenció, els graus són de principis dels anys 80 i, per tant, estan totalment desfasats. Depenent del pas, s'ha d'afegir entre mig i un grau més. Avisats esteu!).

RESSENYA DE LA VIA INTEGRAL FLASH GORDON