Quan en una paret ja s'han repetit totes les vies clàssiques i imprescindibles ens queden dues opcions: o comences a repetir alguna, o t'aventures en un d'aquells itineraris oblidats en el temps en què et preguntes per què la gent no hi va. En aquest cas vam escollir la darrera opció, escalant la via Pitonuda, i així vam poder obtenir la resposta a les nostres inquietuds: trams amb una vegetació que es va apoderant de les fissures, terra i líquens en altres, i tot amanit amb un equipament més aviat escàs i amb autèntiques relíquies de museu. A més a més, trobarem passatges amb roca discreta, també passos difícils i obligats, i menys pitons respecte la ressenya que dúiem, segurament absorbits i desintegrats per l'òxid. Ben mirat, via recomanable si el que busquem és obtenir una altra perspectiva del Serrat dels Monjos i allunyar-nos de les vies més concorregudes.
 |
Inici del primer llarg (6b)
|
 |
Pitó a la primera reunió |
 |
Sortida delicada de la primera reunió (V+) |
 |
La "sòlida" tercera reunió |
DADES DE LA VIA:
Grau obligat: 6a
Material utilitzat: camalots fins el 3 (inclosos micros tipus ZX) i bagues savineres.
Horari: poc més de 3 hores.
Cordada: Edu G. Palma i Pau Tomé.
 |
RESSENYA DE LA VIA PITONUDA |
