Molts cops no sabem ben bé perquè escollim un determinat itinerari, sobretot quan es tracte de vies oblidades i amb nul·la informació a la xarxa. Potser és per la curiositat de veure què hi trobarem, o simplement per esbrinar què s'hi amaga darrere de tant de misteri. El cas és que ens vam fixar en la via Oti-Parcerisas, oberta ja fa més de trenta anys, hi vam anar, i de seguida vam poder resoldre el seu enigma: es tracte d'una escalada indòmita, poc amable, amb un primer llarg força delicat, un segon amb un equipament il·lògic, i un tercer més benevolent però on no s'hi val a badar. Per tant, tot té una raó de ser, i si determinades escalades tendeixen a quedar en l'oblit no és producte de l'atzar. Això si, si hi anem, l'experiència serà sublim. O no...
 |
A l'inici de la via (V+/A2) |
 |
En el segon llarg (A1/V+) |
 |
Res millor que anar ben acompanyat |
 |
El darrer pas de la via (Vº) |
DADES DE LA VIA:
Grau obligat: V+
Material utilitzat: aliens (groc i vermell), càmalots del 0,5 al 2, algun tascó, 6 pitons variats (2
universals, 3V i 1 lost arrow) i
bagues savineres.
Horari: gairebé 3 hores 30 minuts (cordada de tres).
Cordada: Josep Climent, Montse Careta i Pau Tomé.
Ressenya de la via: (retocada a partir de la ressenya del llibre d'en David Hita):
RESSENYA DE LA VIA OTI-PARCERISAS
